FlexelF és la nova creació d’Àngels Margarit/cia. Mudances per a tots els públics, una peça interdisciplinar que treballa entorn de la idea de flexibilitat, reversibilitat, transformació, reflex…

L’espectacle neix de la paraula i la paraula FlexelF neix del moviment d’un punt que es fa línia, es caragola, s’emmiralla i es repeteix.

FlexelF ens parla de l’escriptura del cos a l’espai, caligrafia efímera de llengües exòtiques i geometries juganeres. Tot el que hi ha a FlexelF es mou, es doblega o s’arruga; cada forma es transforma i ens invita a viatjar, a descobrir que no tot és el que sembla o a inventar què sembla allò que veiem.

FlexelF és una paraula flexible i reversible que estirem per desplegar històries prisades i arrugades, sorpreses i secrets, en un temps elàstic i subjectiu.

A FlexelF el cos i el moviment són essencials, però en diàleg amb materials diversos que s’integren d’una manera indestriable a tota la creació: vestuaris escultura, objectes que ballen, personatges tèxtils i domèstics, joguines, músiques, sons, imatges que ens enganyen, llum…

FlexelF és una producció d’Àngels Margarit / cia. Mudances
en coproducció amb el Mercat de les Flors de Barcelona,
i en col·laboració amb el Teatre Auditori de Granollers,
i el Teatre Principal de Palma de Mallorca.

Lloc i data de l’estrena

Mercat de les Flors (Barcelona)
18 desembre 2008.

Retrat coreogràfic

EXTRES Propostes al voltant de FlexelF

La llibreta

Una llibreta per imaginar l’espectacle com un escenari sobre paper.
Fes la teva pròpia llibreta.

Construccions

En aquest fragment treballem amb el cos els angles rectes i en fem construccions en grup.
Pots inventar construccions amb els cossos com portes, finestres, túnels i ponts amb els teus amics o en família utilitzant els angles que poden fer-se amb el cos.

Palíndrom

Aquí t’ensenyem els duets que hem construït per a aquesta peça i com juguem a canviar de direcció.
Saps què és un palíndrom? Un capicua. La paraula FlexelF és una paraula inventada i és capicua. Un palíndrom és una frase que es pot llegir i interpretar igual en les dues direccions, com un capicua. A les coreografies de FlexelF n’hi ha uns quants. T’has fixat en la peça de la música d’acordió? Aquesta peça es diu Palíndrom: la dansa comença, avança i, a partir de la meitat, torna enrere.

Cordes

Aquest fragment ofereix una visió zenital de la coreografia, basada en el moviment de les cordes que dibuixen paisatges i cal·ligrafies exòtiques.

Mandra

En aquesta dansa volem un cos mandrós, relaxat, flexible i flonjo. Juguem amb tot tipus de teixits, cortines, coixins per rebolcar-nos y crear moviments. Pensem la dansa de manera diferent quan la fem per a l’escenari d’un teatre o quan la fem per a la càmera. Aquí pots observar com es veuria des de dalt, en una visió zenital.
Pots provar de fer la teva dansa mandrosa, segur que trobes per casa materials tous i teixits per jugar.

Collage

Un collage on la coreògrafa ens presenta els equips artístic, tècnic i de gestió que fan possible FlexelF.

Que no pari el joc, la imaginació, els colors i la màgia. Un cop les ballarines es transformen en baldufes de boniques formes i moviments tots diferents, allí comença a girar el món que Àngels Margarit ha confeccionat per al públic infantil, una aproximació juganera a l’abstracció de la dansa.

No és pas la narrativitat l’única porta que es pot obrir als nens perquè entrin a l’art de la dansa o a qualsevol altre. Aquest espectacle demostra que el llenguatge pur -el dels sons guturals i les formes informes- és més seu que nostre, ja que, sense prejudicis, estan més que contents d’acceptar que un sofà es bellugui, o que un cos humà es converteixi en cavall, ocell o floc de neu…, segons qui el miri.

Els elements que reconeixem de l’escriptura coreogràfica de Margarit adopten en aquesta obra un caràcter més pausat i nítid que normalment. La trobem en els girs i les formes de càlida flexibilitat que omplen Flexelf; la veiem -encara que ella no balli- en les ballarines quan avancen repetint moviments esglaonadament que obren ventalls de colors d’una cua d’estel de cadència pausada; la recordem delimitant espais quan un cop de corda es transforma en una onada oceànica o en cotxes empaitant-se, un altre cop, segons qui sigui que ho miri.

En aquest joc il•limitat, Margarit ha buscat la companyia de dos creadors capaços d’esborrar qualsevol regla prefixada: Joan Saura i Dionís Escorça. El primer ha creat un ambient sonor que embolcalla l’escenari de remors d’aire i ginys mecànics. És gràcies a la seva càmera girada i projectada sobre la mateixa escena que els intèrprets es van multiplicant en una mena de peixera surrealista que ens deixa a tots hipnotitzats. Il•lusionats!

Bàrbara Raubert, Avui, Barcelona, 27 December 2008

Al ritmo de una juguetona y mágica composición de Joan Saura -con colaboraciones ocasionales del grupo Cabo San Roque-, que nos envuelve en una atmósfera infantil y medio circens4e, en Flexelf, los intérpretes se mueven como muñecos en un teatrillo mágico, contagian energía, atraen la mirada con su relación plàstica con los objetos, y crean un universo imaginario sin más sentido que el de su ser en opresentes: como amebas en el mar que simulan hablar en japonés, como el striptease de un geisha envuelta en mil telas, con giros y más giros, que fluyen con igual gracia que el conjunto del espectáculo.

Su mayor virtud es esta sencillez extrema, sin pretensiones, … podríamos considerar que estamos ante su primera paleta de colores, el muestrario básico de su capacidad expresiva, el abecé de su lenguaje artístico. Y de eso se trata. Porqué, con la seducción de por medio, se convierte tambien en la mejor clase.

Joaquim Noguero, La Vanguardia, Barcelona, 21 December 2008

Llego a sorprenderme moviendo la rodilla, a la par que un señor se rasca la cabeza y otro alza una mano y mueve los dedos, mientras una bailarina cruza el escenario seguida ni más ni menos que por el telón: por un rato, todo fluye, todo está bien.

Leo que este espectáculo está pensado para todos los públicos, lo cual puede entenderse como idóneo para el público infantil, tal como ya sucedía con la obra anterior de Margarit, “Origami”: colorines y fiesta a tutti pleni. Lo bueno es que, siendo así, la obra se presenta sin reflexiones cargantes y tan sólo sirve ideas coreográficas: “FlexelF” es un espectáculo directo y simpático.

A ratos, uno tiene la sensación de estar viendo el galáctico “Essais sur la vitesse en super 8″ de Decouflé (véase yutups) o el “Wah Yeah” de los Antònia Font: hay, aquí, música de videojuego ochentero, movimientos robóticos, colores básicos y juegos abstractos. Pero también hay espacio para la sensualidad que diversifica la paleta de colores: la escena de ecos entre bailarinas resulta de lo más hipnótica.

Claro es que, siendo un encadenado de distintos cuadros, la obra tiene sus altos y sus bajos: de entre ellos, yo me quedo con la emulación de los robots, por cómo crean un juego sin sentido de lo más serio, y con la proyección de las 4 morenas gemelas, por su aire primitivista a lo Dziga Vertov.

Además, todo ello está servido con una técnica y un buen gusto más que notable (buen juego de luces, buen vestuario, buen uso de las proyecciones, buena música…). Y es cierto que hay poco dónde morder, pero es que no estamos ante un bistec sino, yo qué sé, una mandarina: sabe bien, huele bien, se disfruta. Incluso, llego a sorprenderme moviendo la rodilla, a la par que un señor se rasca la cabeza y otro alza una mano y mueve los dedos, mientras una bailarina cruza el escenario seguida ni más ni menos que por el telón: por un rato, todo fluye, todo está bien.

Francesc Meseguer, DanzaBallet, 19 December 2008

Àngels Margarit hipnotitza la canalla amb una altra coreografia juganera, explosiva, que convida a fer provatures amb els coixins dels sofàs i els fulards de les mares.

Moltes companyies de teatre haurien d’aprendre de la coreografia de Flexelf. L’últim treball d’Àngels Margarit rebutja explicar cap tipus d’història i la canalla no l’entén gaire, però no perd passada. Això sí, pregunta sense treure la mirada als cossos que es belluguen entre tuls, blancs vaporosos, acordions i barrets trets de baguls de les golfes. L’obra, que s’acaba avui al Mercat de les Flors, tornarà el mes de març en sessions escolars. Les representacions nadalenques, que es van completar amb tres tallers didàctics al Macba, inciten, sí, a moure’s amb sons electrònics a casa, tot escampant mocadors de seda de la mare, coixins del sofàs, sobre el matalàs i atemptant contra la verticalitat estàtica de les cortines. Ai, la dansa, que dinàmica i subversiva que pot arribar a ser!

La vintena de nenes i nens per sessió (dilluns passat la proporció era de 16 nenes per dos nens només) poden trobar els mateixos elements amb els quals van treballar a les dependències del Macba. Després d’haver tastat mandarines, galetes i suc de taronja. Després d’haver escoltat atentament Margarit com la dansa pot jugar als angles rectes (doblegant cada articulació mecànicament) o amb corbes (perseguint unes formes més inestables i forçosament molt més dinàmiques). Després d’haver après a escriure a l’aire amb la punta del nas, o bé amb el colze o amb l’infal•lible cul (sempre aconsegueix el riure). Després de tot plegat, els nois es desplaçaven a l’espai lluminós de la planta baixa del Macba on jugaven amb tuls, cordes i amb el propi cos. Perquè d’això es tracta. De demostrar que hi ha altres formes de comunicar que la paraula i l’escriptura. El cos, com el moviment, és infinit. I Margarit es deixa seduir per unes coreografies que parteixen d’un element controlable, estàtic per traslladar l’espectador a uns espais onírics. Com els quatre cilindres que es belluguen i xerrotegen com si fossin plantes carnívores, extraterrestres, elements desconeguts. També impacta el sofà que anirà embolcallant la noia mig adormida, fins a descobrir que el moble és un ésser amb vida. Com a La bella i la bèstia? Sí, per exemple, però amb un punt de fuga que es distancia dels roses previsibles. Que tremolin les cortines!