Origami


Amb el nom d’Origami, Àngels Margarit/cia MUDANCES presenta per primera vegada un espectacle per a públic jove. És un espectacle on la dansa és el llenguatge protagonista, però desdibuixa els seus límits per ésser indestriable amb l’espai, la llum, els objectes, la música… Una poètica visual plena de sorpreses i suggeriments, que ens invita a inventar la nostra pròpia història, la nostra lectura personal de les diferents situacions escèniques.

Origami s’ha elaborat a partir de l’imaginari dels espectacles de MUDANCES, retreballant materials i articulant-los al voltant de la finestra, com a idea d’espai per retallar i seleccionar, mirar i veure, sortir i entrar, suggerir i imaginar, i, en definitiva, viatjar per un joc de laberint escènic, sense perdre el fil.

Origami és una dansa que es desplega en ziga-zaga
i es transforma en laberint, cal entrar per les finestres i no perdre mai el fil.


Coreografia, espai escènic i direcció Àngels Margarit
Espectacle creat amb els ballarins Eneko Alcaraz
Vera Bilbija
Isabel López
Marc de Pablo
Intèrprets Eneko Alcaraz
Vera Bilbija
Isabel López
Gustavo Lesgart
Música original i edició musical Joan Saura
Música enregistrada Mastretta
Pascal Comelade
Vídeo Nuria Font
Vestuari Ariadna Papió
Realització de vestuari Ariadna Papió
Nele Pele
Txell Janot
Assistent de direcció Nerea Egurrola
Il·luminació Ernesto Fois
Coordinador tècnic i tècnic de so i vídeo Marc Ases
Tècnic de llums Conrado Parodi
Elements escènics i maquinària Pere Milán
Fotografia flors Estel Margarit
Projecció colors Ferran Capella
Amb la col·laboració de Llorenç Corbella
Ferran Capella
Producció ORIGAMI Montse Prat
Promoció ORIGAMI Marta Font
Comptabilitat Angeles Albarrán
Equip de gestió Meritxell Bausà,
Tones Llabrés,
David Marquez

L’endevinalla i la cançó del follet del silenci són del llibre “Oi, Eloi?”
de Miquel Desclot

Origami és una producció d’Àngels Margarit/Cia. MUDANCES
amb coproducció de L’Espai de dansa i música de la Generalitat de Catalunya (Barcelona)
i amb la col·laboració del Teatre de Salt (Salt, Girona) i de l’Ajuntament de Terrassa (Terrassa, Barcelona).

Lloc i data de l’estrena

L’Espai. Barcelona.
26 de desembre de 2002

Un regal de Nadal sense piles però amb molta energia i ple de tendresa, sorpreses, humor, colors i sensacions: Origami és un món on pots caminar pel sostre, volar per damunt les parets i rodar infinitament. A partir d’una perspectiva infantil, Margarit ha tergiversat la voluntat expressiva-dramàtica i ha rebaixat el ritme que estem acostumats a trobar en els espectacles de dansa a partir de simplificar el discurs a favor d’una claredat en la interpretació i gràcies a la implicació gens vanitosa dels ballarins.

El seu impuls és el joc i la transgressió de les regles, com un pas endins del mirall d’Alícia, o com un pas enrere en la nostra percepció adulta -aquella que ja ho coneix tot i no se sorprèn de res-, per retrobar el descobriment inicial de totes les coses boniques que ens envolten: el so d’uns plàstics, les formes d’unes mans que apareixen a poc a poc, les ombres que es dibuixen a les parets i ens segueixen arreu…

Margarit ha posat les textures, els colors, els sons i tot el que és primari en primer pla, perquè sense pressa puguem assaborir-ho i notar quina sensació ens ha deixat al paladar. En aquest càndid espectacle, els ballarins són jocs alhora que joguines i nens joganers, i tot plegat és un regal per a nens i per a adults. Els uns, perquè s’hi troben com a casa, els altres, perquè reconeixen el plaer d’un espectacle fet de trossets bonics cosits i ben plegats.

Bàrbara Raubert Nonell, Avui, Barcelona, 12 December 2002

Hace unos años, en una entrevista, la coreógrafa y bailarina Àngels Margarit afirmaba que como creadora se sentía muy cerca de un pintor. Lo han probado sus espectáculos, de concepción y virtudes principalmente plásticas, que añaden el movimiento al juego de equilibrios y contrastes entre masas, formas y colores, pero que habitualmente no han necesitado ningún tipo de hilo ni excusa narrativos. Si acaso, hay intenciones temáticas, planteamientos reflexivos, trazos de vida, como fallidamente en “Arbre de te” y admirablemente en “Peces mentideres”, pero no se cuenta nada: se hace, se juega, se presenta.

“Lo mejor de “Origami” es haber entendido que para dirigirse a los niños no hace falta nada más ni nada menos que esto: jugar con las formas, atraer con los colores, sorprender con las posibilidades del movimiento, entretener con el diálogo y las continuas llamadas a la atención del cruce entre los cuerpos y sus capacidades gestuales, probar nuevas combinatorias y ángulos de visión, porque todos los caminos particulares llevan a una Roma conjunta si se saben tejer unitariamente en el mapa del espectáculo. Y Margarit lo hace en “Origami”. No ejerce de narradora, no cuenta ningún cuento a sus jóvenes espectadores, sino que elige la sugerencia del registro lírico y plástico que mejor ha de formarles como público futuro de danza y arte contemporáneos. Hay suficientes estímulos visuales, ritmo e incluso un puntito de humor para atraer la atención del niño.

“Origami” juega con los cuerpos como el puzzle inicial en la pantalla de vídeo juega con las diversos caminos con que las letras pueden formar la palabra en un círculo infinito, y así da forma y color a los sueños más pequeños e intangibles. No se necesita más.”

Joaquim Noguero, La Vanguardia, Barcelona, 12 January 2003

Cuidadísima estética, impecable puesta en escena y poderosa plasticidad son las características sobresalientes de “Origami”…és un derroche de imaginación de Margarit.

Iratxe de Arantzibia, Donotilandia.com, Donostia, 25 May 2003

El espectáculo ofrece una enorme calidad en su puesta en escena. Los bailarines aportan también una grandísima calidad en la ejecución con una excepcional limpieza en el movimiento, así como un magistral uso del peso del cuerpo.

El movimiento aparece limpio, transparente, claro y sencillo, al igual que el talante de los bailarines.

Los objetos son introducidos de tal manera en el movimiento danzado que finalmente parecen una parte natural de él, incluso en los momentos más espectaculares como en la coreografía realizada con grandes planchas de madera en la que los bailarines realizan movimientos inverosímiles.

El vestuario aporta imágenes sumamente originales y de gran impacto visual y los juegos de sombras, las imágenes proyectadas y las luces se interrelacionan constantemente con la danza proporcionándole una gran riqueza visual.

La sala Gazteszena estuvo repleta de público de todas las edades que agradeció el espectáculo con generosos aplausos.

Ana Remiro, El Diario Vasco, Donostia, 25 May 2003