Solo por placer

Solo por placer comença amb una primera part que parteix del Petit pensament plàcid n.1 de Georges Perec i s’articula en dues parts més, geografies i solo por placer, que es succeeixen sense interrupció i alhora es referencien i s’interroguen.

Solo por placer és un treball que ens parla del traç i de l’espai buscant correspondències entre allò que es veu, allò que s’escolta i allò que es palpa

Solo por placer planteja la tensió existent entre el plaer de ballar i el dolor de crear.

El plaer del traç, de l’energia, de la rotunditat del cos que expressa el pensament i l’emoció en l’instant que succeeix i el dolor de la distància, de l’escriptura, de la reflexió.

Petit pensament plàcid n. 1

Qualsevol propietari d’un gat dirà amb raó que els gats viuen a les cases molt millor que els homes. Fins en els espais més horriblement quadrats, saben trobar els racons propicis.

Georges Perec, Espèces d’espaces
Ed. Galilée. Paris 2003
Traducció Tones Llabrés

Creació i interpretació Àngels Margarit
Composició musical original Joan Saura
Violoncel Manuel M. del Fresno
Vídeo-escenografia Dionís Escorsa
Música dibuixada Àngels Margarit
Il·luminació Maria Domènech
Vestuari Ariadna Papió
Assistent assajos Vera Bilbija
Col·laboració artística María Muñoz
Altres músiques J.S. Bach, Sor Marie Keyrouz, Eliott Sharp-Eric Mingus
Gat Pintja
Tècnic de so i vídeo
i coordinació tècnica
Marc Ases
Tècnic d’il·luminació Conrado Parodi
Producció Marta Font
Equip de gestió Begonya Companyon,
Montserrat Llabrés,
David Márquez

Solo por placer és una producció d’Àngels Margarit/cia. MUDANCES
amb la col·laboració del Teatre Lliure, Barcelona, i de l’Ajuntament de Viladecans i ATRIUM, Viladecans (Barcelona).

Lloc i data de l’estrena

Espai Lliure, Teatre Lliure, Barcelona.
07 d’abril de 2005


Flickr Album Gallery Powered By: WP Frank



No es sólo por placer que se mueve Àngels Margarit en su solo. Ella piensa, reflexiona, intelectualiza su movimiento: lo bueno es que no se note, que nos llegue con placer, en la misma medida que ella se divierte con lo que le interesa y cree que debe de hacérnoslo llegar con igual goce.

Seduce la mágia plástica de los vídeos de Escorsa, seduce el vértigo rítmico al que a ratos empuja la música y seduce el paso del inicialmente mínimo movimiento de Margarit a sus gozosas vueltas e hipnotizadores giros finales.

Joaquim Noguero, La Vanguardia, 10 d’abril de 2005

Solo por placer, una pieza personal y soñadora…en la que despliega todo su magnetismo gestual.

…esta artista continúa siendo una de las figuras más carismáticas de la danza contemporánea de este país. La  fuerza de su baile en solitario es inconmensurable.

Durante el desarrollo del espectáculo el baile de la Margarit se transmuta. Tras la felina interpretación del principio, le  sigue una hipnótica danza al son de temas antiguos árabes… Soberbia en este fragmento… es un remolino vital. Impactante el final…

Carmen del Val, El Pais, Barcelona, 11 d’abril 2005

A Solo por placer, Margarit busca la proximitat física i emotiva de l’espectador. És una cosa que aconsegueix tant per l’espai reduït com pel joc sensorial que s’estableix entre l’artista i el públic.
…Margarit, des de la maduresa física i intel·lectual, distribueix la seva imaginació i els seus somnis.

Montse Otzet, El Periódico, Barcelona, 14 d’abril 2005

…La espectacularidad de la sencillez parece ser la clave de todo. Al inicio tenemos un escenario desnudo y con la gracia y precisión de sus movimientos, la coreógrafa y bailarina lo va poblando con un montón de elementos que siempre estuvieron ahí, a nuestra vista desde el inicio, pero que casi ni los percibimos hasta que ella los hace funcionales, incorporándolos a su espacio íntimo.

Omar Khan, Por la danza, nº 67, Madrid, 2005

… para dibujar con todas sus extremidades y con una plasticidad placentera. Además, su austera expresividad, fue dando sutilmente las pistas necesarias para seguir su juego en el espacio…. para crear territorios desconocidos y simplemente las posibilidades que permite el cuerpo para componer de manera lúdica.

Marta Ávila, La Nación, San José de Costa Rica, 25 de juliol de 2008

Les objets, l’énergie que dégage Margarit, les éclairages tout comme la musique de Manuel Martínez del Fresno rendent l’espace, mais aussi le temps, élastiques. Solo por placer a quelque chose de rassurant, de zen et de séduisant. On pénètre dans ces lieux changeants avec elle, par l’esprit, et par le corps aussi, tant elle les rend sensuels et invitants.

Stéphanie Brody, La Presse, Montréal, 22 d’agost de 2008