Peces Mentideres (Deceitful Pieces) is the first approach, then, to the world of labyrinths. It’s a work in between a performance and a show. We premiered it in Salt last September and I hope it will keep the confusion in which it was created.

Peces Mentideres is a solo, and like all solos it is both a self-portrait and a battle with oneself, a monologue that speaks of the labyrinths of which we are woven and of which our life and our relations with others are woven.

It shows us the continual surprise of being people made up of different little pieces, even those which don’t belong to us and which we take from others.

Peces Mentideres questions this monolithic identity we are at times supposed to be through questions, transformations, imitations, the shadows and the reflections, the mirrors and the doubles the game…

Peces Mentideres is a production by Àngels Margarit/Cia.MUDANCES in collaboration with the Teatre de Salt (Girona, Spain)

Place and date of the premiere

Teatre Lliure, Barcelona (Spain)
16th February 2001

Quina veritat –artística, humana, essencial, sobre la vida i la gent– que saben expressar aquestes Peces Mentideres, reflex fidel de les màscares i els duplicats amb què nosaltres amaguem quotidianament el món, eco alhora del paral·lel que també hi estableix el mirall de l’escena, on la mentida d’aquesta imitació real que tant és la dansa com el teatre es treu la careta amb què el rostre arriba amagat des del carrer. I perdonin-me la lírica i l’intent d’abstracció de pa sucat amb oli, però l’entusiasme i la rendició fidel són, entre tants d’altres espectacles que ens deixen indiferents, la reacció lògica d’un espectador davant la descoberta d’emocions veritables, que vol dir versemblants, que vol dir excel·lentment destil·lades (essencialitzades) i representades (executades). Forma i contingut són aquí les dues cares d’una mateixa moneda.
…La riquesa de registres amb què Margarit ho expressa converteix Peces Mentideres en el seu millor espectacle juntament amb Corol·la. Sense repetir-se. I ampliant i aprofundint encara les formes i el fons de l’obra, que no es limita als encerts plàstics (innegables), i els justifica i integra un per un al discurs central.
Hi ha moments d’una bellesa i calidesa extraordinaris. I d’altres d’angoixosos, onírics, compulsius. Uns i altres fan el seu fet. Amb contribucions plàstiques deutores en algun cas del cinema. Amb el subratllat del caràcter de reproducció i fixació que té l’ús del vídeo a escena. Amb el vigor muscular i la fluïdesa de què Margarit sap dotar els seus treballs. I amb l’extraordinari efecte oníric amb què culmina l’obra, capaç de fragmentar el cos de la ballarina en un gran i sorprenent ventall d’estímuls visuals.

Joaquim Noguero, Avui, Barcelona, 19 de febrer de 2001

El talento creador de Margarit es una realidad; premiado y aplaudido, ha situado a su compañía entre las más interesantes del panorama nacional e internacional de la danza contemporánea. Sin embargo, su fuerza como bailarina en solitario es inconmensurable. Bella y felina, clava su mirada verde en el espectador y le hipnotiza. Su baile fluido se desarrolla en frases caudalosas que la convierten en una espiral. Su giro no empieza ni termina, es un remolino de vida.
La Àngels Margarit de este solo no es la misma que la de Corol·la (1992) –uno de sus más destacados éxitos–. Ha cambiado sofisticación por naturalidad, espiritualidad por cotidianidad. En Peces Mentideres, la autora invita al espectador a un viaje por los laberintos de la identidad. Sus facetas de madre, de hija, de artista o de ciudadana de a pie, se entrelazan a través de proyecciones de vídeo, monólogos y danza.

Carmen del Val, El País, Barcelona, 18 de febrer de 2001

Peces Mentideres es un bello mosaico de sentimientos y experiencias. Es una obra en la que se interrelacionan diferentes medios artísticos, como el vídeo, la música, la danza y el teatro, con una bifurcación que permite llegar hasta la palabra.
(…) Un movimiento visceral que avanza en medio de sombras, reflejos y sonidos, y que en determinados momentos, cuando se consigue una estrecha comunión, alcanza un grado superlativo (…)

Montse G.Otzet, El Periódico, Barcelona, 18 de febrer de 2001

(…) Pero lo que más nos ha llegado de esta creación es el plácido relativismo y sentido del humor con que Àngels Margarit observa la vida y el paso de los años. No sé cuán “mentideres” serán estas piezas, pero en cualquier caso nos dejaron sabores de optimismo y ternura nada empalagosos (…)

Marjolijn van der Meer, La Vanguardia, Barcelona, 18 de febrer de 2001