FlexelF

 

FlexelF is the new creation by Àngels Margarit/cia. Mudances for general audiences, an interdisciplinary piece that works round the idea of flexibility, reversibility, transformation, reflex…

The show is born of the word, and the word FlexelF is born of the movement of a point that becomes line, creates whorls, is mirrored and repeated.

FlexelF speaks to us of the writing of the body on space, ephemeral calligraphy of exotic languages and playful geometries.

Everything in FlexelF moves, folds, wrinkles, each form is transformed and invites us to go on voyages, to discover that not everything is what it appears to be, or to invent what we seem to be seeing.

FlexelF is a flexible and reversible word we stretch to unfold prismed, wrinkled stories, surprises and secrets, in an elastic and subjective time.

In flexelf the body and movement are essential, but in dialogue with different materials that are integrated in an indiscernible way: costumes-sculptures, objects that dance, textile and domestic characters, toys, musics, sounds, images that trick us, light…

Direction and choreography Àngels Margarit
Creation and interpretation

Fàtima Campos
Isabel López
Roser López Espinosa
Joan Palau
Dori Sánchez

Original music Joan Saura
Costumes Ariadna Papió
Stage space Llorenç Corbella
Àngels Margarit
Animations Dionís Escorsa
Dani Forneguera
Marcel Pie Barba
Musical collaboration Cabo San Roque
Light Conrado Parodi
Technical team Marc Ases
Conrado Parodi
Pere Milan
Elastic consultant Deambulants
FLEXELF Production Dominique Bernat
Management team Meritxell Bausà
Montserrat Llabrés
David Márquez

Flexelf is a production of Àngels Margarit / cia. Mudances
and a coproduction of Mercat de les Flors, Barcelona (Spain),
in collaboration with Teatre Auditori, Granollers (Spain),
and Teatre Principal, Palma de Mallorca (Spain).

Place and date of the premiere

Mercat de les Flors (Barcelona)
18th December 2008.

Flickr Album Gallery Powered By: WP Frank

Retrat coreogràfic (Choreographic portrait)


EXTRAS Proposals around FlexelF

The notebook


A notebook to imagine the show as a stage on paper.
Make your own notebook.

Constructions


In this fragment we work with the body the right angles and make group constructions.
You can invent body constructions such as doors, windows, tunnels and bridges with your friends or family using the angles that can be made with your body.

Palindrome


Here we show you the duets we built for this piece and how we play to change direction.
Do you know what a palindrome is? A capicua. The word FlexelF is an invented word and a capicua. A palindrome is a phrase that can be read and interpreted the same in both directions, as a capicua. In FlexelF there are a few choreographies which are palindromes. Did you pay attention to the piece of accordion music? This piece is called Palindrome: the dance begins, moves forward and then, from halfway through, moves backwards.

Strings


This fragment offers a zenith view of choreography, based on the movement of strings that draw exotic landscapes and calligraphy.

Mandra (Laziness)


In this dance we want a lazy, relaxed, supple and loose body. We play with all kinds of fabrics, curtains, pillows to wrap and create movements. We think of dance differently when we perform it for a theater stage or when we do it for a camera. Here you can see what it would look like from above, in a zenith view.
You can try making your lazy dance, sure you find home soft materials and fabrics to play with.

Collage


A collage where the choreographer presents the artistic, technical and management teams that make FlexelF possible.

Que no pari el joc, la imaginació, els colors i la màgia. Un cop les ballarines es transformen en baldufes de boniques formes i moviments tots diferents, allí comença a girar el món que Àngels Margarit ha confeccionat per al públic infantil, una aproximació juganera a l’abstracció de la dansa.

No és pas la narrativitat l’única porta que es pot obrir als nens perquè entrin a l’art de la dansa o a qualsevol altre. Aquest espectacle demostra que el llenguatge pur -el dels sons guturals i les formes informes- és més seu que nostre, ja que, sense prejudicis, estan més que contents d’acceptar que un sofà es bellugui, o que un cos humà es converteixi en cavall, ocell o floc de neu…, segons qui el miri.

Els elements que reconeixem de l’escriptura coreogràfica de Margarit adopten en aquesta obra un caràcter més pausat i nítid que normalment. La trobem en els girs i les formes de càlida flexibilitat que omplen Flexelf; la veiem -encara que ella no balli- en les ballarines quan avancen repetint moviments esglaonadament que obren ventalls de colors d’una cua d’estel de cadència pausada; la recordem delimitant espais quan un cop de corda es transforma en una onada oceànica o en cotxes empaitant-se, un altre cop, segons qui sigui que ho miri.

En aquest joc il•limitat, Margarit ha buscat la companyia de dos creadors capaços d’esborrar qualsevol regla prefixada: Joan Saura i Dionís Escorça. El primer ha creat un ambient sonor que embolcalla l’escenari de remors d’aire i ginys mecànics. És gràcies a la seva càmera girada i projectada sobre la mateixa escena que els intèrprets es van multiplicant en una mena de peixera surrealista que ens deixa a tots hipnotitzats. Il•lusionats!

Bàrbara Raubert, Avui, Barcelona, 27 December 2008

Al ritmo de una juguetona y mágica composición de Joan Saura -con colaboraciones ocasionales del grupo Cabo San Roque-, que nos envuelve en una atmósfera infantil y medio circens4e, en Flexelf, los intérpretes se mueven como muñecos en un teatrillo mágico, contagian energía, atraen la mirada con su relación plàstica con los objetos, y crean un universo imaginario sin más sentido que el de su ser en opresentes: como amebas en el mar que simulan hablar en japonés, como el striptease de un geisha envuelta en mil telas, con giros y más giros, que fluyen con igual gracia que el conjunto del espectáculo.

Su mayor virtud es esta sencillez extrema, sin pretensiones, … podríamos considerar que estamos ante su primera paleta de colores, el muestrario básico de su capacidad expresiva, el abecé de su lenguaje artístico. Y de eso se trata. Porqué, con la seducción de por medio, se convierte tambien en la mejor clase.

Joaquim Noguero, La Vanguardia, Barcelona, 21 December 2008

Llego a sorprenderme moviendo la rodilla, a la par que un señor se rasca la cabeza y otro alza una mano y mueve los dedos, mientras una bailarina cruza el escenario seguida ni más ni menos que por el telón: por un rato, todo fluye, todo está bien.

Leo que este espectáculo está pensado para todos los públicos, lo cual puede entenderse como idóneo para el público infantil, tal como ya sucedía con la obra anterior de Margarit, “Origami”: colorines y fiesta a tutti pleni. Lo bueno es que, siendo así, la obra se presenta sin reflexiones cargantes y tan sólo sirve ideas coreográficas: “FlexelF” es un espectáculo directo y simpático.

A ratos, uno tiene la sensación de estar viendo el galáctico “Essais sur la vitesse en super 8″ de Decouflé (véase yutups) o el “Wah Yeah” de los Antònia Font: hay, aquí, música de videojuego ochentero, movimientos robóticos, colores básicos y juegos abstractos. Pero también hay espacio para la sensualidad que diversifica la paleta de colores: la escena de ecos entre bailarinas resulta de lo más hipnótica.

Claro es que, siendo un encadenado de distintos cuadros, la obra tiene sus altos y sus bajos: de entre ellos, yo me quedo con la emulación de los robots, por cómo crean un juego sin sentido de lo más serio, y con la proyección de las 4 morenas gemelas, por su aire primitivista a lo Dziga Vertov.

Además, todo ello está servido con una técnica y un buen gusto más que notable (buen juego de luces, buen vestuario, buen uso de las proyecciones, buena música…). Y es cierto que hay poco dónde morder, pero es que no estamos ante un bistec sino, yo qué sé, una mandarina: sabe bien, huele bien, se disfruta. Incluso, llego a sorprenderme moviendo la rodilla, a la par que un señor se rasca la cabeza y otro alza una mano y mueve los dedos, mientras una bailarina cruza el escenario seguida ni más ni menos que por el telón: por un rato, todo fluye, todo está bien.

Francesc Meseguer, DanzaBallet, 19 December 2008

Àngels Margarit hipnotitza la canalla amb una altra coreografia juganera, explosiva, que convida a fer provatures amb els coixins dels sofàs i els fulards de les mares.

Moltes companyies de teatre haurien d’aprendre de la coreografia de Flexelf. L’últim treball d’Àngels Margarit rebutja explicar cap tipus d’història i la canalla no l’entén gaire, però no perd passada. Això sí, pregunta sense treure la mirada als cossos que es belluguen entre tuls, blancs vaporosos, acordions i barrets trets de baguls de les golfes. L’obra, que s’acaba avui al Mercat de les Flors, tornarà el mes de març en sessions escolars. Les representacions nadalenques, que es van completar amb tres tallers didàctics al Macba, inciten, sí, a moure’s amb sons electrònics a casa, tot escampant mocadors de seda de la mare, coixins del sofàs, sobre el matalàs i atemptant contra la verticalitat estàtica de les cortines. Ai, la dansa, que dinàmica i subversiva que pot arribar a ser!

La vintena de nenes i nens per sessió (dilluns passat la proporció era de 16 nenes per dos nens només) poden trobar els mateixos elements amb els quals van treballar a les dependències del Macba. Després d’haver tastat mandarines, galetes i suc de taronja. Després d’haver escoltat atentament Margarit com la dansa pot jugar als angles rectes (doblegant cada articulació mecànicament) o amb corbes (perseguint unes formes més inestables i forçosament molt més dinàmiques). Després d’haver après a escriure a l’aire amb la punta del nas, o bé amb el colze o amb l’infal•lible cul (sempre aconsegueix el riure). Després de tot plegat, els nois es desplaçaven a l’espai lluminós de la planta baixa del Macba on jugaven amb tuls, cordes i amb el propi cos. Perquè d’això es tracta. De demostrar que hi ha altres formes de comunicar que la paraula i l’escriptura. El cos, com el moviment, és infinit. I Margarit es deixa seduir per unes coreografies que parteixen d’un element controlable, estàtic per traslladar l’espectador a uns espais onírics. Com els quatre cilindres que es belluguen i xerrotegen com si fossin plantes carnívores, extraterrestres, elements desconeguts. També impacta el sofà que anirà embolcallant la noia mig adormida, fins a descobrir que el moble és un ésser amb vida. Com a La bella i la bèstia? Sí, per exemple, però amb un punt de fuga que es distancia dels roses previsibles. Que tremolin les cortines!