Solo per a habitació d’hotel

Creat l’any 1989 pel STI, aquest solo es va convertir en una peça itinerant que ha voltat per algunes ciutats de diferents continents. Ha mantingut la seva idea inicial i estructura, però ha anat evolucionant i actualitzant-se.

Dansa nòmada que s’instal·la a les habitacions d’hotel; una estructura circular de 20 minuts de durada on el final s’enllaça amb el principi i es repeteix ininterrompudament 6, 8, 10 vegades.

És un solo per veure tot sol, l’espectador assisteix com un voyeur accidental a una escena que succeeix a l’interior d’una habitació d’hotel, descobrint la intimitat d’un personatge que no actua per al públic, algú que està atrapat en el silenci dels seus pensaments, de la seva espera, de la seva soledat.

Dirigir l’atenció de l’espectador als petits detalls, emmarcar la realitat com si fos el rodatge d’una seqüència cinematogràfica, col·locar al públic en la mateixa situació que la intèrpret.

La intèrpret, com a foraster, té una mirada desinformada, crua, deslligada de la història de la ciutat, de les imatges que veu des de les finestres.
L’espectador veu, a través de la mirada de la intèrpret, la seva ciutat, un territori propi i catalogat però que ara li resulta nou, estrany.
Públic i intèrpret esdevenen alhora espectadors d’actors espontanis que passen a l’atzar i veiem per les finestres i ens permeten escriure momentàniament el guió de la seva vida.

El públic entra sol a la habitació i sovint, especialment a les ciutats grans, desconeix la resta d’espectadors. Aquests grups de 10 o 12 espectadors comparteixen d’una manera molt íntima una experiència escènica. Un sentiment diferent els acompanya a la sortida, han entrat sols i desconeguts i després de compartir aquesta ficció es coneixen una mica més.

En el moment de la creació del Solo per a habitació d’hotel, el que més m’interessava de la peça era situar a la intèrpret i al públic en contextos diferents dels normals, per canviar la percepció i sacsejar els rols establerts del ritual escènic, comprometent d’aquesta manera a la intèrpret i també a l’espectador a participar en la intimitat de l’escena sense el refugi habitual de la foscor i la distància en que se submergeix normalment.

Normalment els hotels són com bombolles que ens allunyen de la realitat peculiar dels llocs que visitem i intenten embolcallar-nos en un ambient neutre, d’esmorzar continental, televisió internacional, moquetes i estampats estandard que fan difícil saber si estem al Japó, Itàlia, Veneçuela o Alemanya. Malgrat això, són les vistes des de les finestres les que ens mostren un petit fragment de la realitat, que vista com a paisatge emmarcat ens resulta encara més llunyana.

Coreografia, video i dansa Àngels Margarit
Música Joan Saura
Fados Argentina Santos
Equip de gestió Begonya Companyon
Montserrat Llabrés 

David Márquez

SOLOS d’HOTEL i ciutats:

Sitges, SUBUR 305 SESSIÓ CONTINUA
Sitges Teatre Internacional
(España, 1989)

Hamburgo, ATLANTIC 306.
Internationales Sommertheater Hamburg
(Alemania, 1990)

Montreal, DU PARC # 1410.
Festival de Nouvelle Danse de Montréal
(Canadá, 1991)

Caracas, EL CONDE 504.
V Festival Posmoderno de Caracas
(Venezuela, 1993)

Adelaide, HILTON 1109.
Adelaide Arts Festival
(Australia, 1996)

Luzern, MONTANA 308.
LuzernTanz am Luzernertheater
(Suiza, 2000)

Hamburg, ATLANTIC 306.
Internationales Sommertheater Hamburg
(Alemania, 2000)

Yokohama, YOKOHAMA 1208.
Videodance Festival Yokohama
(Japón, 2000)

València, ASTORIA # 212.
VEO – Valènica Escena Oberta
(España, 2004)

Olot, RIU # 102.
Festival PANORAMA
(España, 2010)

Barcelona, Le MERIDIEN BARCELONA # 712.
Dansalona
(España, 2010)

En aquest espai, Margarit, gràcies sobretot a la seva gran presència, aconsegueix amb els seus passos i les pauses crear unes imatges rodones. No es tracta d’un espectacle -la durada no arriba al quart d’hora i no s’hi ensuma cap altra pretensió que la de presentar una experiència diferent.
…destaca per la seva eficàcia i bellesa.

Albert de la Torre, Diari de Barcelona, Barcelona (Espanya), 1 maig 1989

Hubo, sin embargo, algo destacable, interesante. Àgels Margarit y su Subur 305 sessió contínua. Una coreografia de quince minutos que se desarrollaba en el interior de la habitación y en la terraza.Una mujer sola sobre la cama, un café sobre una foto y un ventilador parado. La mujer baila, expresa su angustia, busca en el viento que mece las cortinas y en el sol que atraviesa las rendijas de las persianas y vuelve a su cama cerrando el ciclo. Quince minutos o un instante, una sensación convertida en danza.

Santiago Fondevila, La Vanguardia, Barcelona (Espanya), 2 maig 1989

I, parlant de dansa, no voldria acabar sense fer esment de l’esplèndida seqüència Subur 305, amb què Àngels Margarit va obsequiar un públic que, de vuit en vuit, es congregava a l’habitació de l’hotel, per contemplar aquesta breu coreografia que per a molts constituirà el millor record de Sitges.
Subur 305 és una invitació a aguditzar els sentits per respirar, des de la nuesa d’una cambra, el crit imperiós del mar, que batega amb força enllà de la finestra.

Xavier Pérez, Avui, Barcelona (Espanya), 5 maig 1989

Como pocas veces esta experiencia teatral –Solo para habitación de hotel– me ha hecho reflexionar sobre el espacio. El espacio físico y el espacio imaginario creado por un cuerpo, por unos movimientos, por una realidad dentro de la realidad, tan parecidas y tan diversas.
Desde el punto de vista objetivo, concreto, bailar en cinco metros cuadrados supuso un trabajo matemático minucioso: su danza es un proyecto arquitectónico en el sentido estricto del termino, por lo que creo Margarit no deja nada al azar, ni practica en absoluto la improvisación, pero al uno encontrarse allí, casi formando parte de lo que sucede, se vuelve todo tan natural, tan espontáneo, tan vital, que pareciera ser lo que alguna vez uno mismo ha experimentado en el hotel de una ciudad desconocida.

Teresa Alvarenga, La Danza, Caracas (Veneçuela), 1993

I have just been intimate with a stranger in her hotel room. It happened because she danced in her lonely room.
…Our memories of dislocations are only memories. Our reality is here in the city she has captured on her video camera.
…We leave, suddenly intimate with each other for we have shared a momenr with someone else. A moment? Fifteen minutes of performance -but far more powerful than many an hour and a half in a theatre.
…History is now and Adelaide.This dance performance will haunt you for a long, long time. See it.

John Emery, The Advertise, Adelaide (Austràlia), 2 març 1996